D'ON SURTEN LES NOTES MUSICALS???

No és estrany que la música es presti al joc. I que la seva relació amb els jocs de paraules sigui tan estreta. Només cal anar a buscar l’origen del nom de les notes musicals que utilitzem avui dia.

Cap a l’any mil-i-poc un monjo italià anomenat Guido d’Arezzo (995-1050) va proposar el que ara es coneix amb el nom de “solmització”, és a dir, cantar les notes no amb qualsevol so o vocal sinó amb un nom. Per posar-hi nom va agafar un himne dedicat a Sant Joan Baptista i va iniciar cada línia de l’himne amb una nota diferent, en progressió ascendent grau per grau, de manera que a la primera síl·laba del primer vers li corresponia el so que ara coneixem com a do, a la segona línia el re i així successivament. El text és el següent, i a sota hi teniu el so amb què (més o menys) es devia cantar:

            Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum

Solve poluti

Labii reatum

Sancte Ioannes

Quan cantaven aquest himne allargaven el so de la primera nota de cada línia i, per tant, pronunciaven una síl·laba. El resultat va ser que, per als set sons de l’escala occidental van quedar posats set noms: ut, re, mi, fa, sol, la, si (inicials de Sancte Ioannes). La proposta va tenir èxit i a poc a poc es va anar estenent especialment pels països llatins.

Guido d’Arezzo també és conegut per la invenció de la plantilla sobre la qual escrivim la música: el pentagrama. En realitat, ell va inventar el tetragrama (només amb quatre línies), però més endavant es va incorporar una línia més. De la mateixa manera, la nota “ut” va ser substituïda per “do”, que és més fàcil de pronunciar i es presta millor a la solmització (encara que als països francòfons encara ara es fa servir la denominació “ut”).

L’enigma que es planteja és el següent: ¿per què se li va dir “do” i no, per exemple, “ma” o “pi” o “lum” o vés a saber què?. Diuen que, segurament, “do” es refereix a deunostusenyó, és a dir Domine. Ja pot ser, però a mi sempre m’havia agradat més pensar que li van posar “do” en homenatge a Gui-do, autor de l’invent. La resposta a tot plegat, però, se’m va fer evident quan vaig descobrir que l’autor que va proposar el canvi de “ut” per “do” va ser el musicòleg italià Giovanni Battista Doni (1594-1647). Increïble! El senyor es deia Doni! Lògicament, a la nota en qüestió li va dir “do”, i si hagués volgut canviar-ne alguna altra, l’hauria anomenada “ni”. L’excusa del “Domine” li va venir molt bé, però no hi ha dubte que posant-li “do” a la nota, en Doni es va quedar a gust.

Per ser del tot precisos hem de dir que la nota “si” també va rebre aquesta denominació amb posterioritat a Guido. Però amb aquesta discussió entraríem en temes de teoria musical que no venen al cas. El que sí que és el cas és que l’origen del nom de les notes musicals es deu a un preciós acròstic sil·làbic: un joc com un altre que va tenir prou d’èxit.

Aquí teniu l'himne cantat en forma de cant gregorià:

Per aprendre una miqueta més i practicar amb el  nom de les notes us deixo un joc molt divertit...